lunes, 21 de octubre de 2013

El Rol del mestre.


Com ja hem parlat en publicacions anteriors, l'educació és un element de la societat que, afortunada o desgràciadament (depén de com es miri)va evolucionant amb el pas del temps.

Parlem del Rol del mestre i precisament d'aixó parla l'autor Santos Guerra, on explica que ser professor, no és gens fàcil, que no és gens fàcil fer la feina que pares o tutors no poden o no estan dispostos a fer.Tampoc és gens fàcil, amb tota la pressió que se'ls hi posa, que aconsegueixin treure bons resultats de les seves labors, amb poca informació i, cada vegada més, en unes péssimes condicions (augment d'hores, baixada del salari etc)
També Jaume Carbonell parla del mestre i, en el seu capítol vuit comença diguent que el professor té dos enemics, per una banda l'individualisme,una defensa per a protegir-se de les crítiques, on fins i tot arriven a convertir les aules en finques particulars. I per altra banda, el corporativisme, la anteposició d'interesos d'un col·lectiu docent a uns interessos d'un claustre sencer, per exemple.
Jaume Carbonell també ens  parla de sis models de mestres.
El primer, el model absentista, aquells que pateix adicció al llibre de text i que cerca una màxima comoditat.
El segon, un model especialista, molt centrat en la seva assignatura i sense importar-li més res. El tercer, el model autista, un mestre que pretén allunyar-se de la realitat, refugiant-se en lectures etc. El quart, el model nostàlgic, on la seva tasca consisteix en idealitzar temps passats, i en conscienciar-se de que tot és inútil. I per últim, tenim el model queixa permament, professors que, com el propi nom indica, només tracten de queixar-se de tot el que els envolten. La sala de professors passa a ser el seu lloc preferit per a donar lloc a queixes i protegir-se de l'alumnat.
Encara que Jaume Carbonell mostra desacord amb els models esmentats anteriorments també dona deu atributs als mestres que saben realitzar una mica millor la seva docència:
  • Coneixement de l'infància i adolescència. Consisteix en posar-se en la pell de l'alumne i experimentar junt amb ell les noves experiències.
  • Relació amorosa i afectiva. Jaume Carbonell afirma que el coneixement ha d'anar unit amb una carga d'emotivitat, i que els mestres han de tenir bones relacions amb els seus alumnes, brindant amor i afectivitat.
  • Relació amb la cultura. Els mestres han de tenir consciència del temps i l'espai en el que viuen, han de tenir passió per l'escriptura, per aprendre coses noves cada dia, etc.
  • Sabes fer pràctic. Conjunt d'habilitats que saben posar en pràctica. "Cada día es una aventura en la clase".
  • Innovació crítica i progressista. Curiositat per conèixer, capaços de transformar el procès d'instrucció en l'aventura de l'educació.
  • Compromís polític i social. Ajudar als alumnes més desfavorits a integrar-se plenament en la societat.
  • Formació permanent. Estar dispostos a aprendre durant tota la vida, ja que és fonamental per a la docència(molts docents creuen que quan acaben la carrera, mai més han de tornar a estudiar).
  • Cooperació i xarxes socials. Ja que l'ensenyament és una activitat solitària i s'ha d'aconseguir vèncer mitjançant la tecnologia la soletat de les aules i dels centres.
  • Hi ha raons per a l'esperança. Esperança de que el sistema educatiu evolucioni. Els professors poden arribar a tenir una gran autoritat sobre la vida dels alumnes.
Facem referència també al nou model TPACK.

Com és possible que el mestre es formi en contingut(Content knowledge) i pedagogia(pedagogycal knowledge) per separat? Aquesta qüestió va plantejar-la Shulman al 1896. Per a aquest científic,el bon professorat consistia en aquell que era capaç de fer una síntesi de tots dos. ---> Pedagogical Content Knowledge.
Hem de dir que el sistema espanyol es bassa en aquest rol per formar al professorat.
Però aixó no era suficient. Més endavant, uns investigadors, al 2006, varen dir que no era suficient i que s'havien d'aplicar les tics---> Technological Knowledge(TK)
Aleshores, al s. XXI, disposem d'un model TPACK(Technological Pedagogical Content Knowledge ), un model que a més de formar-se en contingut i pedagogia a la mateixa vegada, s'adapta als avenços tecnològics per desenvolupar la seva docència.


Autora: Melanie Rodríguez.
Baix el meu punt de vista i ara que estic formant-me per arribar a ser mestra, estic cada vegada més convençuda de que aquesta professió no és gens fàcil, i que pot ser cada vegada ho sigui menys.
He de dir que aixó no em lleva les ganes de seguir estudiant la carrera, molt al contrari, cada vegada tinc més ganes de formar-me i arribar a ser una mestra que sàpiga corregir tots aquests errors dels que parlen els grans autors.(Jaume Carbonell, per exemple). Aixó no significa que seré una mestra perfecta, ni molt menys, pero si posaré totes les meves ganes en ser-ho.
No vull que la meva experiència com alumna em serveixi per a realitzar la meva docència, i no en vull per molts motius. Principalment perqué he estat instruïda en una escola tradicional, quasi sense conèixer pràcticament res del constructivisme. El constructivisme, mètode d'ensenyament del qual ja hem parlat prèviament, és on els profes d'avui en dia es deurien de veure reflexats i educar a partir d'aquest als seus alumnes.
Volguem o no, les TICS estàn molt presents a la nostra societat. Si ens plantejàrem viure sense elles, tal vegada sen's faria la vida molt difícil, fins i tot sen's fa un nus la gola si només ho pensam.
I si donem una passa més enllà, i tots els futurs mestres reflexionem sobre quin grau d'importància tindràn les TICS per a la nostra docència, la gran majoria arribariem a la conclusió de que pot ser son quasi imprescindibles, i a la mateixa vegada, ens ajudaran a complementar una educació de molt més alt nivel i molt millor.
Em va agradar molt l'exemple de Jaume Carbonell quan parlava de la importància de les TICS. L'autor deia que gràcies a les TICS, si per exemple feim una classe d'art i concretament estem donant el renaixement, pot ser si no existiren les TICS, hauriem de cargar tots el dies amb mil fotos per a que els alumnes observessin les obres. Ara, és ben diferent, només amb l'adquissició d'un pendrive, un ordinador i pissarra digital, podem mostrar als nostres alumnes mil i una foto si volem només conectant el pendrive a l'ordinador, molt curiós.
Per aixó, les TICS s'han tornat imprescindibles i, a l'hora que tenim coneixement de contiguts i pedagogia a la mateixa vegada, els hem de tenir també a l'hora d'utilitzar les noves tecnologies(TPACK). Aleshores, estic ben d'acord en que el bon mestre és aquell que es troba just al centre, just al total coneixement de tots tres elements.


Autora: Melanie Rodríguez







lunes, 14 de octubre de 2013

Escola Tradicional VS Escola Constructivista


Segons la finalitat de l'educació que es vulgui aconseguir, direm que existeixen dos tipus d'escoles.
Per una banda, parlem d'escola tradicional o transmissiva, quan la seva funció és únicament instruïr.
D'altra banda, ens referim a escola constructiva, aquella que té com a finalitat prioritària educar.

Començarem parlant d'escola tradicional, i direm que aquest ensenyament és el que ha estat prioritari durant diverses dècades. La finalitat que s'aconsegueix és únicament instruïr.

L'escola tradicional està sistemàticament organitzada, regida per uns horaris, els quals s'han de respectar màximament. Temps i espai són també dos elements molt sistematitzats: l'espai en aquesta escola està organitzat per aules, on els alumnes seuen individualment, per altra banda, el temps està organtizat de manera que cada hora els alumnes hagin de canviar de rol totalment per poder centrar-se en la següent assignatura. Per tant, el sistema educatiu d'aquesta, és fundamentalment propedèutic o selectiu, és a dir, el mestre es centra només en que els alumnes siguin una tabula rassa i que adoptin els coneixements necessàris que els hi permiteixin passar al curs següent, utilitzant una metodologia en la qual l'únic objectiu del professor és que l'alumne memoritzi tots aquells coneixements que necessitin per aprovar l'exàmen i passar al tema següent.
En aquest tradicionalisme, el mestre és l'únic protagonista, és l'únic que sap i lúnic que imparteix coneixements vertaders, ja que, per altra banda, l'alumne adopta un paper passiu i poc rellevant.
Els recursos que utilitza són unicament els llibres de text, acompanyant-se d'una metodologia sancionadora,ja que l'avaluació d'aquesta escola es basa en exàmens finals, sancionant a aquells alumnes que els suspenguin, obligant-los a fer recuperacions.
Concluïnt aquesta escola direm que la societat, que s'ha vist dins d'aquest ensenyament, ha set una societat industrialitzada i poc avançada.

Per a la nostra fortuna,actualment i esperem que així siga,disposam d'una escola totalment contrària a aquesta: l'escola constructiva.
En aquesta escola  el sistema educatiu, té la tasca d'educar, d'orientar per a la vida, adaptant-se a les capacitats de les persones i a la gran diversitat en la que ens trobem.
L'alumne és el protagonista, el que crea, i crea perqué sap, perqué té coneixements propis, gràcies a la seva experiència. En aquesta escola, el mestre és només un guia, una persona que orienta l'alumne i és responsable del mètode. L'espai i el temps poden ser elements relatius, i es poden adaptar a qualsevol situació, encara que l'espai avui en dia segueix basant-se en l'organització mitjançant aules, però els agrupaments són més flexibles. També són més flexibles els horaris, i es contempla l'opció de fer projectes a partir de metologies globals. Els recursos, no són tant els llibres de text, sinó que s'utilitza el propi medi com a mètode d'ensenyament, aixó provoca una certa motivació cap als alumnes. També s'han introduït en aquesta escola les TICS, i són aquestes les que aconsegueixen un ensenyament més dinàmic.
L'avaluació d'aquesta escola és formativa i contínua i la societat en la que vivim és l'anomenada societat de la informació i la comunicació(Predominància de les TICS).

Tonucci fa referència a aquestes dues escoles i es decanta clarament per l'escola constructivista,refusant l'escola tradicional.
Tonucci, en el capítol 1 parla de l'escola tradicional com una escola en la que la familia tenia un paper important, ja que era aquesta la que ensenyava bases culturals com podien ser l'amor per l'estudi o el costum de l'escriptura, mentre que l'escola s'encarregava únicament d'ensenyar matèries com podien ser matemàtiques o història antiga. 
També assenyala que molts joves, acabaven optant per deixar els estudis sense ser capaços d'aprovar el primer curs, i molts d'aquests s'incorporaven al món laboral.
El nostre autor es mostra convençut de que és el model constructiu el que hem de seguir, es mostra convençut de que és l'alumne el que ha de crear, i de que el mestre només ha de servir de guia. Es mostra convençut de que s'ha de llevar tanta sistematització i adaptar l'educació a la gran diversitat davant de la qual ens trobam.
En el video vist a classe, Tonucci feia referència a una situació que es repeteix contínuament a l'escola tradicional: Tots el dies, quan acaba l'hora d'una assignatura, els alumnes han de canviar el xip el més ràpid possible per a poder centrar-se en l'assignatura que els toca l'hora següent.
És així realment com un nen aprén? És possible que assoleixi tots els continguts donats en una hora sense que existeixi el risc de que els oblidi sense quasi prèviament haver-los entés?



DSC_7593.jpg Personalment pens que és casi impossible, i estic totalment volcada en aquest ensenyament constructivista. Des del meu punt de vista, pens que s'hauria de seguir millorant aquesta escola, que encara no és molt nombrosa, desgraciadament. Pero pens que si tots els futurs docents, ens posem d'acord, en que aquesta és la millor manera d'educar els nostres futurs alumnes, es pot aconseguir resultats magnífics i podem fer que aquest                 
constructivisme tiri endavant, i que d'aquests,
 sorgeixin persones perfectament formades i educades.    

 Autor: Aounghus flynn




Autora :Marcela Toro

lunes, 7 de octubre de 2013

FINALITATS DE L'EDUCACIÓ

Si cercam a un diccionari la paraula  "educació" ens pot apareixer el següent:
"Ensenyament i doctrina que s'imparteix als nins i als joves". Una definició relativament curta pero que dona en el clau amb alló que és l'educació exactament.
Es tracta d'adoctrinar a una persona (normalment jove) per tal de guiar-lo pel millor camí a fi d'aconseguir que a mesura de que vagi creixent, pugui sol·lucionar-se els problemes que li vagin sortint de la millor manera possible. Més endavant veurem que no només podem trobar un únic significat.

Des del meu punt de vista puc dir que l'educació ha canviat moltíssim en les darreres dècades. Puc afirmar que des de fa molt de temps i fins i tot encara, l'educació es bassa en teoritzar uns coneixements i intentar assimilar-los, sense que aquestos tenguin cap utilitat posats a la pràctica.
Sempre s'ha entés que en l'educació d'un infant ha de col·laborar els pares i a la mateixa vegada l'escola. Però ara ve la qüestió que es planteja en Zabala: "¿Realmente la escuela debe asumir ese papel?"
Zabala dona resposta i afirma que quan es pretén formar al alumnat en totes les seves capacitats, tant l'escola com la familia estàn intervenguent en el mateix objecte d'estudi.
Desde el meu punt de vista, tant escola com familia són imprescindibles a l'hora d'educar i ensenyar coneixements, és a dir, tots dos elements són realment imprescindibles, ja que de cadascun d'ells s'aprenen coses distintes i de marena diferent. Clar està en que els pares tenen el major pes, ja que normalment passen més temps amb els seus fills i son els plenaments responsables d'aquests. També existeix el cas en el que un nin es troba molt abandonat per part dels seus progenitors, ja que avui en dia, tant mare com pare han de treballar dur per poder mantenir la familia. Aleshores, aquest nin dependria molt més de que l'educació que rebès a l'escola sigui bona i adeqüada.

Com he dit abans, podem trobar una segona definició al diccionari que ve a ser la següent: "Instrucció per mitjà de l'acció docent". Que significa instruïr? Doncs instruïr significa comunicar coneixements d'una manera sistemàtica, casi sense fer-li cas a l'aplicació d'aquests coneixements a la pràctica.
Com hem parlat a classe, les finalitats de l'educació poden ser educar i instruïr. I a l'hora d'instruïr coneixements, podem basar-nos en dues finalitats: la propedèutica i la selectiva.
La finalitat propedèutica consisteix en entendre l'educació amb l'objectiu d'aprendre sempre per arribar al nivell següent.
Es dona també una finalitat selectiva quan l'educació consisteix en en instruïr uns coneixements basats en la selecció de l'alumnat, és a dir, selecciono els millors alumnes per a que arribin a la universitat.
Antoni Zabala proposa un ensenyament que no estigui basada en la selecció, sino que compleixi una funció orientativa que faciliti a cada un dels alumnes els mitjans per a que puguin desenvolupar-se segons les seves possibilitats.
En zabala ens planteja la següent afirmació: " Este modo de aprender(instruïr coneixements) provoca una mayor disociación entre teoría y practica, ya que el alumnado se ejercita en memorizar el temario con el fin de exponer los conocimientos adquiridos en una prueba, y no para poder aplicarlos a las distintas situaciones que la vida profesional le va a deparar".
Estic totalment d'acord. De que serveix  aconseguir que l'alumne memoritzi una sèrie de continguts i els "vomiti" a l'exàmen, si pot ser quan surti de l'aula, els oblidarà i mai li serviràn per a la seva vida?

Cal dir també que actualment existeix el terme "competència", vol referir-se a l'aplicació a la pràctica dels coneixements adquirits.
De competències precissament parla Delors, en "La educación encierra un tesoro". Segons aquest escriptor, l'educació es basa en quatre pilars o competències: aprendre a coneixer, aprendre a fer, aprendre a vivir junts(conviure) i aprendre a ser. Ell remarca que aquestes quatre competències bàsiques, queden en un segon plànol per als sistemes educatius, els quals consideren donar-li prioritat a l'adquisició de coneixements. 

Sanutri aconseja el consumo de fruta para completar la dieta de tu pequeño

Concluïnt, pens que deuriem extreure profit de tot alló que aprenem durant tota la nostra formació i posar-lo en pràctica, no només aprendre aquelles coses que ens faràn possible pasar de curs i arribar a ser un alumne seleccionat o universitari.
Així arribem a la conclusió de que teoria i pràctica han de ser conceptes complementaris i mai contraris.