L'avaluació

Ens trobem front a una gran importància quan parlem d'avaluació, i afirmem amb força i convincència que mentre aquesta no canvii, no podrà canviar tampoc el sistema educatiu.

Malgrat aixó, moltes vegades passa desapercebut ja que alguns mestres ho entenen només com una correcció o nota,i, personalment jo, esperc que si algú veu el terme “avaluació” baix aquest punt de vista, canvii d'opinió qual acabi de llegir aquesta entrada.

Així con bé diu Jose Luis Castillo (2011) al seu video:” El timón que nos puede permitir esa reinvención de la profesión docente, el timón más eficiente, el timón más eficaz puede ser la evaluación” , podem dir que l'avaluació és molt important perquè és el motor de l'aprenentatge, allò que ho condiciona tot.

Passarem ara a definir els diversos tipus que hi ha segons els diversos criteris mitjaçant els quals es poden classificar.

1.Pel que fa a la FINALITAT:

• Inicial o diagnóstica: serveix per conèixer el punt de partida dels alumnes i els seus coneixements previs.
• Sumativa: serveiz per arribar a conèixer el resultat final.
• Formativa: Serveix per conèixer l'aprenentatge durant el procès.

2.Pel que fa al MOMENT de la seva aplicació:

• Inicial: Coincideix amb l'inici del procès.
• Processual: És una avaluació al llarg del procès.
• Final: Està vinculada al final d'un procèss per conèixer si s'han aconseguir uns objectius.

3.Segons el GRAU DE RELACIÓ amb l'evaluador:

• Externa: si els agents avaluadors no han participat en el procès d'ensenyament-aprenentatge.
• Interna: La realitzen els participants del procès que s'avalua. 

4.Segons l'AGENT 

• Heteroevaluació: la persona que evalua no és la mateixa que la que aprén, algún avalua la feina d'un altre.
• Autoavaluació: Persona que aprén s'avalua a si mateix.
• Coevaluació:Es tracta d'una avaluació d'iguals, on les persones s'evaluen entre elles.

 Tradicionalment l'avaluació s'ha entés com un instrument per sancionar i qualificar on el subjecte d'avaluació és l'alumne. Aquest tipus d'avaluació seria de caire: diagnòstic,final, interna i respondria a una heteroevaluació del mestre cap als alumnes.

Segons na Neus Sanmartí  explica en el seu video de la seva conferència feta a Eivissa que  el procés ha de tenir tres etapes: recollir informació, analitzar aquesta, emetre un judici i prendre decisions. Però una visió competencial de l'aprenentatge comporta canviar: què,com, quan i per què s'avalua. 

L'avaluació de l'ensenyament i aprenentatge per competències cal que sigui orientadora, personalitzada i participativa, com bé diu l'autora: "L'avaluació com a mitja per comprovar què s'ha aprés i quantificar o qualificar els resultats d'un procés d'ensenyament-aprenentatge per tal d'orientar l'alumnat en els seus estudis futurs, i al professorat i a les persones que gestionen el sistema educatiu en els canvis a introduir, per acreditar aprenentatges, o per classificar o seleccionar l'alumnat" És a dir, que s'avaluï no només el producte final sinó tot el procés d'aprenentatge.

Un altre tret que té una gran importància en tot aquest procés del canvi de l'avaluació, és el fet de ser transparents amb els criteris de correcció i fer-los públics, permetent als nens sabre que és allò que s'avaluarà i com es farà, fins i tot pactant amb ells la possibilitat de canvis en els criteris depenent dels seus interessos.
Per a que tot això canvii, no basta deixar tot en mans dels docents, ja que les families juguen un paper clau en aquest procés. Cal que aquestes canviin la seva visió tradicional de l'escola i deixin de pensar que quant més deures té el seu fill i que quantes més hores passin davant de l'odiós llibre de text, més aprén. Així arribarem també a canviar la pregunta" quina nota has tret?" per " que has aprés a classe?","Com ho has fet?"

Autor: Sergis Blog

Jo pensava que només hi havia una manera d'avaluar, la tradicional, i que aquesta era la correcta. De fet, sempre era de les persones que no es quedava tranquila fins que no em donaven la nota dels examens i veia més d'un cinc en aquella qualificació. M'he adonat de que una nota no diu res, que els números amaguen moltes coses i que normalment només recullen allò que l'alumne no sap fer, i  no incideix en allò que fa bé.
Des que vàrem començar a parlar de competències, tinc clar que el tipus d'aprenentatge s'ha de avaluar tenint en compte una funció orientadora i no pas diferenciadora, i que ha de respondre a uns criteris previs per tal de que l'alumne s'apiga que és allò que s'avaluarà.
A més he aprés que l'avaluació ha de servir per conèixer no només on falla l'alumne sinó també per sabre on falla el mestre, ja que moltes vegades allò que és erroni és la metodologia que s'utilitza. El mestre ha d'adequar-la a les necessitats dels seus alumnes.

L'artefacte d'aquesta setmana no el coneixia(com la majoria d'eines que aprenem setmanalment). I he de dir que m'ha semblat molt senzill d'utilitzar i molt original, ja que mai haviem pogut fer un artefacte en el qual participar tota la classe conjuntament. D'aquesta manera, expressem les nostres opinions, ja siguin escrites o grabades oralment, amb la resta dels nostres companys.

·         

Les competències

A una de les entrades anteriors a aquesta (principis psicopedagògics), ja va sortir molt per damunt el terme al qual dediquem l'entrada d'aquesta setmana. No obstant aixó, parlarem de competències, però no serà fins la setmana que ve quan aprofundam plenament en el tema.

Començarem dient que el terme competència va aplicar-se primerament en l'àmbit laboral per designar a les persones que podien resoldre nous problemes. Amb el pas del temps va començar-se a aplicar també en educació. En l'àmbit de l'educació, el nostre conegut autor Zabala, proposa al 2007 una definició bastant adient: "Es la capacidad o habilidad de efectuar tareas o hacer frente a situaciones diversas de forma eficaz en un contexto determinado. Y para ello es necesario movilizar actitudes habilidades y conocimientos al mismo tiempo y de forma interrelacionada".

Cal dir també que des de fa ja un temps, docents i families lluiten per contraoposar-se a una educació tradicional i per portar al davant una educació constructivista, una educació que avançi i de millor nivell.
Aquesta feina s'està portant a terme, pero hem de dir també que queda molta feina per fer i molt camí que recòrrer, encara que la esperança de que qualsevol dia es pugui donar a terme definitivament és allò que manté viva la nostra lluita.
Un sistema educatiu constructivista no ha de basar-se només en els coneixements acadèmics aliens a la vida real o en l'objectiu de memoritzar continguts amb la finalitat de superar una prova o pasar de curs i posteriorment oblidant aquests continguts, sinó que ha de basar-se en la formació per a la vida on en els nens hauran de resondre problemes reals i quotidians aplicant tot alló que han après amb la nostra ajuda.
El nostre autor Zabala, va posar un exemple quan va donar la seva conferència a Eivissa i deia que les competències són taules de quatre potes, i que si qualsevol d'aquestes potes no hi és, la taula no seria estable. Aquestes quatre potes són: els conceptes, els fets, els procediments i les actituds.
Zabala ens conta que per aprendre els fets cal memoritzar-los, per aprendre conceptes hem de fer la nostra construcció personal, per a conèixer el procediment alló important és la seva pràctica i, de l'actitud ens diu que és un factor molt més difícil ja que implica un component afectiu que depen de la persona i de l'experiència d'aquesta.
Per tant, podem dir que per ser alumnes competents cal que l'actitud sigui positiva, que memoritzin una sèrie de fets, que construeixin uns conceptes i que aprenguin mitjançant la seva pràctica, uns procediments.
Resumint, hem de dir que ser competent és saber, saber ser, saber fer i saber conviure, tal i com indic en el meu mapa conceptual que mostro a continuació:

                                     Artefacte propi

Cal dir també que en l'ensenyament per competències és molt important iniciar el noy aprenentage partint de la vida real que serveixi de model, per tal que els nens coneguin la utilitat d'aquest coneixement i puguin utilitzar-lo en la resolució del seus problemes a la vida quotidiana.
En Zabala, a la seva conferència a Eivissa, també va posar el clar exemple de l'aprenentage de les fraccions i ens explicava que tothom les recorda per que parteix de l'exemple i model del famós pastís.
Molt al contrari, no tothom recordem quan ens varem ensenyar el màxim comú divisó, ja que la seva explicació no va iniciar-se amb un exemple real i, per tant, no enteniem ni entenem la seva funcionalitat.
Les competències són un element clau del currículum actual i un dels objectius més important és formar a la persona amb tota la totalitat possible dins de tots els àmbits, i que es pugui defendre davant de qualsevol problema real que la vida pugui plantejar.

Respecte a la meva opinió crec que les competències són la base d'un sistema plenament constructivista, és a dir, el model que jo vull aplicar en un futur amb els meus alumnes
A mi m'agradaria treballar per projectes, treballant no tant regint-me a assignatures, sinó ensenyar d'una manera més compacta i homogènia.
Pens que tots els mestres dels diferents nivells han de treballar en grup per a aconseguir un bon desenvolupament dels alumnes. Així com diu en Zabala: "Estos contenidos deben ser tratados por todos los profesores del centro, de modo que todas las actividades de enseñanza y aprendizaje utilicen las estrategias apropiadas para la adquisición de los procedimientos y de las actitudes".
Estic d'acord amb aquesta idea per també vull descatar les seves dificultats i la quantitat d'esforç que s'ha de posar.

El currículum

Començarem definint el terme. 
"El currículum ens parla de què es deu ensenyar, però també dels mètodes i estratègies per aconseguir-lo, així com també ens indica com, quan, i de quina manera evaluar."
Diriem que el currículum ha de ser el conjunt d'una sèrie de finalitats que ha de seguir l'educació i tots els membres o elements que formen part d'aquesta. El currículum és tot alló que l'alumne APREN, encara que no necessàriament de manera explícita( més endavant parlarem d'aixó).
Com bé podeu observar, només en definir el terme podria escriure mil paraules, ja que és un concepte extens i que cada persona pot ser ho veu o ho defineix d'una expectativa diferent.
Parlem ara d'un concepte relacionat, parlem de currículum ocult. Començaré diguent que el currículum ocult s'enten de manera negativa i, són tots aquells coneixements que els mestres ensenyem de manera involuntària i que té consecuències negatives en l'aprenentatge de l'alumne. Per exemple: Un dia arrib a classe i els meus alumnes estàn cridant dins l'aula, i jo faig un crit per a que ells callin. Que és el que realment estàn aprenent de manera involuntària per part meva? Doncs que sí es pot cridar. Es a dir, conscientment vols transmetre uns coneixements pero de manera inconscient transmets uns altres. Podem arribar a la conclusió de que el currículum ocult produeix injustícies.

La LOGSE(Llei orgànica del sistema educatiu,1990) introdueix el concepte modern de currículum sobre el qual treballam actualment, introdueix els objectius i les finalitats a les quals l'educació ha d'arribar.
Podem dir que el currículum té un mirall per saber cap a on ha de regir-se, i per aixó disposem de quatre fonts: la font epistemològica, la font psicològica, la font sociològica, i la font pedagògica.

• La font epistemològica és aquella que té a veure amb els coneixements. El currículum analitza aquells coneixements que són prioritaris de cada ciència.
• La font psicològica es fixa en com aprenem, en com funcionen els processos cognitius.
• La font sociològica s'encarrega de dir-nos que és alló realment important en funció d'un determinat moment històric. La persona ha de ser capaç d'aprendre i desaprendre habilitats per afavorir les necessitats del futur.
• I per últim, la font pedagògica té a veure amb la metodologia que és adequada per a aquestes ciències.

Seguirem parlant d'unes característiques molt homogènies i relacionades de les quals disposa el model curricular actual.
El currículum és únic: tots els alumnes de primària han d'arribar a les mateixes finalitats, és a dir, tots el alumnes han de ser igual amb els mateixos drets. 
El currículum ha de ser obert, serà només una proposta, per a que la resta de membres que hagin de treballar dins d'aquesta proposta, puguin organitzar i distribuir de la manera que es dessitgi. Ha de ser obert pero a que pugui recuir una sèrie d'intencions educatives globals per a que cada centre les adapti en funció del seu entornt. Si és obert, vol dir que al mateix temps ha de ser flexible i descentralitzat, vol dir que passarà per diferents nivells on s'arirà tancant. Per tant, cada nivell farà la seva aportació i serà menys centralitzat en un punt determinat.
Actualment la LOMCE(2012)  tanca el currículum i és més centralitzat, la qual cosa no permet a les comunitats autònomes prendre cap decisió.

És important també parlar dels diferents nivells de concreció dels quals disposa el currículum.
Quan parlam de nivells de concreció, parlam de la necessitat d'anar tancant i conretant aquest currículum obert del qual parlàvem anteriorment. La LOGSE, al 1990, va establir tres nivells.

• El primer nivell és la base currícular que ve determinada per l'administració, ens indica com i quan fer cada acció i ens dona orientacions de com i quan hem d'avaluar. Dins d'aquest nivell troben continguts conceptuals, procedimentals  i actitudinals dels quals més endavant també parlarem.
• El segon nivell fa referència als projectes curriculars que redacta cada centre. Es pot tenir com a model currículums anteriors.
• I per últim, el tercer nivell són els objectius, continguts i accions educatives que tenen relació amb els alumnes i les particularitats d'una aula. Peró, moltes vegades en aquest nivell, l'adaptació no es produeix, ja que per culpa de la saturació dels mestres, aquests cauen en l'error de no fer les corresponents adapcions curriculars i utilitzen l'adaptació del llibre de text, oblidant la seva PROFESSIONALITAT. L'adaptació que fa el nivell administratiu no pot resoldre les necessitats de tots els alumnes, i és precissament d'aixó del que s'ha dencarregar el mestre, que és la persona que millor coneixerà als seus alumnes.

Es recomana que el mestre organitzi les seves sessions d'quella manera que trobi pertinent, però que mai es quedi per davall dels mínims continguts reclamats pel primer i segon nivell( administració i centre educatiu).

Acabarem parlant dels diferents continguts que trobem dins d'aquest polèmic currículum.
Definim continguts al conjunt de sabers que l'alumne ha d'obtenir de manera significativa i que afavoreixen la seva entrada en el món social.
Existeixen tres tipos de continguts: Els procedimentals, conceptuals i actitudinals.

• Els continguts procedimentals fan referència a alló que l'alumne ha de saber fer per aconseguir uns coneixements, i, estàn relacionats amb les competències pròpies i personals.
• Els continguts conceptuals són aquells conceptes que es tenen saber. És important partir de la base de que sean els mateixos alumnes els que siguin capaços de generalitzar a partir de la experimentació d'estrategies com elements particulars.
• Els continguts actitudinals fan referència a la actitud que el nin pot mostrar sobre els aprenentatges o valors que regeixen les seves accions.

Sobre les meves expectativas referides a aquest tema puc dir que és cert que aquest treball moltes vegades es veu dificultat per què, com tot en aquesta actual societat, el currículum també està embrutat per la política. Així, cada vegada que canvien els pressumptes representants del poble, alló que primerament intenten canviar són les lleis de l'educació, variant també el currículum i donant als mestres més feina de la que ja tenen. Crec que seria convenient que els diferents partits polítics fessin un pacte mitjaçant el qual aquest currículum quedi amb unes bases inamovibles. Malgrat aixó, si un professor té clara la seva funció, els seus objectius i la seva professionalitat, donarà igual el nombre de vegades que es modifiqui el currículum, ja que tindràn clar la direcció cap on volen mirar i les necessitats de cadasqun dels seus alumnes. És molt important que els mestres tinguin clar la paraula professionalitat, ja que és aquesta la que marcarà la seva docència i l'aprenentatge dels seus alumnes. Ara començ a entrendre per que tanta gent està a favor de les vagues. És totalment injust i indignant que aprovin una llei i arrassi amb tota la professionalitat de tots els mestres, prohibint per complet la seva decisió i organització en tots els àmbits. Les lleis no tenen en compte el principal element del qual manquem: EL TEMPS.

Artefacte propi fet a classe.

                                                                                                               Artefacte propi

Principis psicopedagògics de l'aprenentatge significatiu.

Es sol dir que en funció de com aprenem així ensenyem, és a dir, que la nostra manera d'ensenyar es veu condicionada a la nostra metodologia que hem tingut a l'hora d'aprendre.

Definim aprendre com: "Procés evolutiu on l'èsser humà deu trobar la manera d'entendre, analitzar, descubrir i assimilar les coses de l'exterior pels mitjans que a cadascú li semblin més adequats depenent de l'edat"

Jean Piaget, en la seva teoria, defineix aprenentatge com un procés de desenvolupament on l'equilibri és un element indispensable. Piaget parla també de dos conceptes més: desequilibri i reequilibri.

Segons la teoria d'aquests psicòleg experimental, biòleg i filòsof, es dona una una situació de desequilibri quan introduïm coneixements al nen i no coincideixen amb els seus coneixements previs.

Per exemple, si el nen coneix que tots els peixos són ovípars, pensarà que les balenes o els dofins també ho són. Aleshores, a l'hora de fer la nostra funció i mostrar-li que els dofins i les balenes són mamífers, al nin se li crearà una inestabilitat dins la seva ment, la qual cosa Piaget anomena desequilibri.

Existeixen deu principis psicopedagògics, deu principis que hem de tenir en compte a l'hora d'ensenyar als nostres futurs alumnes. Aquestos principis són condicions essencials a l'hora d'incrementar el currículum i de transformar  la pràctica del docent, així com la millora de la qualitat educativa.

El primer principi s'anomena CONEIXEMENT PREVI COM A PUNT DE PARTIDA.

Consisteix en plantejar-nos alló que sap l'alumne del que anem a donar, ja que els coneixements previs condicionen el que s'apren de nou i poden donar-se dos possibilitats: o que el nen rebutji alló que se li està ensenyant, o pel contrari, que ho adapti. Si ho adapta haurà crescut el coneixement.

El segon rep el nom de VINCULACIÓ PROFUNDA ENTRE ELS NOUS CONTINGUTS I ELS CONEIXEMENTS PREVIS.

Consisteix en trobar un punt intermedi a l'hora d'ensenyar, per poder trobar la conexió entre els continguts i la relació significativa, ja que si la distancia que ha de recòrrer l'alumne per assimilar els coneixements és molt gran, pot ser li costi molt i recorreixi a memoritzar.

El tercer es diu NIVELL DE DESENVOLUPAMENT.

I en aquest principi podem afirmar que existeixen diferents estadis de coneixement i és molt important saber en quina par de desenvolupament es troba el nostre alumnat.

El quart, ZONA DE DESENVOLUPAMENT PROPERA.  

Seria necessari anomenar al gran autor d'aquest principi, Vigotsky i la seva teoria ens mostren la necessitat de que el mestre intervingui en el lloc concret.

Per exemple: Si l'alumne no sap una cosa i hem d'aconseguir que arribi a saber-la, el mestre ha d'intervendre al mig. No pot anar més enrera de l'alumne perquè aquest ja sap, però tampoc ha d'allunyar-se molt als seus coneixements perquè pot ser sembli molt difícil i el nen es mostri passiu. En definitiva, hem d'ajudar-lo per aconseguir que arribi allà on nosaltres volem que arribi.

El cinquè principi s'anomena DISPOSICIÓ PER L'APRENENTATGE.

Arribats a aquest punt hem de parlar de certes característiques que tener a veure amb l'equilibri personal, relació intepersonal i relació social.

Tots sabem que per aprendre és essencial que l'alumne es trobi en unes condicions favorables, tant mentals com físiques.

Si un alumne es troba malament, ja sigui pel motiu que sigui, no estarà capacitat per aprendre i serà la nostra responsabilitat ajudarlo.

I ara, m'agradaria fer un parèntesi i contar una experiència pròpia relacionada amb aquest principi psicopedagògic.

Anava a quart de primària quan record perfectament que un dia, va arribar la meva mare plorant a casa, i només entrar em va dir que no em moguès de la meva habitació perqué necessitava parlar amb el meu pare. Jo ja sabia que qualsevol cosa habia fallat, però com era petita no voliem contar-me res. Es dedicaven a dir-me que eren coses de majors i que no em preocupàs. Pot ser no sabia que li pasava a la meva mare pero jo estaba ben preocupada només de veure-la plorar tots el dies. Record perfectament que dessitjava amb totes les meves forçes quedar-me en casa amb la meva mare i no anar a l'escola, pero ella m'obligava i jo, sense ganes ni una, anava.

Allà a l'escola, no parava de pensar en ella i jo treia les meves pròpies conclusions pensant que podia pasar-li. Record també que estàvem donant a classe el tema dels ecosistemes i que la profe em feia participar, i cada pregunta que em feia la fallava. Aixó era causa de no prestar atenció a la classe i de pensar tota la estona en la meva mare. Poc després vaig saber que l'havien despedit del treball a causa dels retalls laborals, i, obviament, estaba molt preocupada. Dos mesos després va trobar feina de nou, però el meu estat d'anim durant aquells dos mesos en classe seguia sent dia tras dia desfavorable i les meves ganes d'aprendre es trobaben en terra.

La meva professora s'enfadava amb jo i en comptes de parlar amb mi o preguntar-me que em passava, repetia frases com: -"Baja de la luna, Melanie" o -"Estás embobada, tienes que espavilar!. Ara que soc major i record aquells dies, haguès dessitjat que a classe, s'aguèssin preocupat una mica per mi i per saber com era la meva situació a casa.

Igual que em va passar aixó a mi, jo sé que als meus alumnes també els hi pot pasar, i no seré com la meva professora, jo col·laboraré per a que el seu problema passi el més aviat possible.

Autor:  memekode

El sisè principi es diu SIGNIFICATIVITAT I FUNCIONAMENT DELS NOUS CONTINGUTS.

Consisteix en intentar mostrar-li al nostre alumne per a que serveix alló que li estem ensenyant, ja que per a que els coneixements siguin significatius, han de tenir una funció, i és aqui on es veu la importància de la metodologia.

Per exemple: quan ens vàren ensenyar les fraccions, tots teniem clar que aixó ens podia ser útil per repartir el pastis d'aniversari entre els nostres amics. En canvi, quan donem a classe de matemàtiques el MCD(màxim comú divisor) sabem que hem d'aprener-lo perqué així ho mana el currículum, pero no ens expliquen quina funció pràctica té.

El seté, ACTIVITAT MENTAL I CONFLICTE COGNITIU.

Som conscients de que quan es produeix un desequilibri, es produeix també un conflicte, i que serà aquest conflicte el que ens porti a aprendre.

Aixó és d'aquesta manera perqué modific alló que jo sé mitjaçant el conflicte.

Per ser mestre, hem de ser capaç d'entendre moltes realitats diferents, i adonar-nos de que moltes families funcionen diferent a la nostra.

Aleshores, arribem a la conclusió de que per aprendre ha d'existir una activitat mental.

 Antoni Zabala, en el seu llibre Once Ideas Clave. Como aprender y enseñar competencias", parla d'uns "falsos activismes": activitats en les que el nin pareix que si aprèn pero realment no hi ha activitat mental. Per exemple: l'activitat de pintar amb colors, no li ensenya res al nen, ja que el nen no pensa, només pinta. En cavi, si a més de pintar, li digèssim que després de pintar contàssim les unitats d'alló que ha pintat, o que pensàs quina funció té alló que ha pintat etc, li estariem provocant una activitat mental a l'alumne, i seria així realment com pot arribar a aprendre.

Encara que el mestre ha de ser conscient de que l'activitat  no pot ser molt fàcil perquè aleshores no hi ha activitat mental, peró tampoc massa difícil perqué el nen pot cansar-se i mostrar una actitud passiva.

El vuité es diu ACTITUD FAVORABLE SENTIT I MOTIVACIÓ.

Existeixen dos tipus de motivació: motivació extrínseca( aquella motivació que prové de fora de la persona), i motivacií intrínseca ( aquella motivació que es troba en la persona mateixa.

Normalment, els nenes tenen motivació intrínseca, és a dir, una motivació que sorgeix des dins d'ells mateixos, i ho podem comprobar quan per exemple es pregunten sempre el "perqué" de tot.

Però, cal dir que l'escola ha comés un greu error i ha sigut que en comptes d'ajudar a regular la motivació intrínseca, ha tirar de motivació extrínseca.

Hem de portar als notres a alumnes a aprendre per aprendre, i si els alumnes perden la il·lusió és culpa nostra.

També és important parlar de l'actitud, ja que és un element indispensable per aprendre. S'ha de tenir una bona actitud per poder aprendre, pero sempre es donen casos en els quals un nin gaudeix d'una situació personal favorable i posseeix una familia estable, i en canvi la seva actitud a l'escola és negativa. Aixó, tal vegada pot pasar perqué el nin s'ha cansat de la monotonia d'estudiar.

Relacionat amb aixó em venen records al cap de quan tornàvem d'excursió i pot ser faltava una hora de classe, i els profes ens deien que si ens portàvem bé podiem quedar-nos al pati jugant l'hora que faltaba.

El nové principi es diu AUTOESTIMA, AUTOCONCEPTE I ESPECTATIVA.

Anomenam autoconcepte a la representació que feim de nosaltres mateixos i autoestima a alló que valorem de nosaltres mateixos. Per exemple, si pens que son dolentíssim tocant la flaüta i jo m'ho crec, pot ser mai arribi a tocar-la bé.

Aquestos dos conceptes es poden cuidar i de fet, s'han de cuidar.

Si parlem d'espectativa direm que els dos conceptes anomenats anteriorment( autoconcepte i autoestima) tenen molt a veure en les espectatives de cada persona.

El mestre té unes espectatives diferents de cada alumne que li porten a fer coses diferents sobre ells. Podem dir aleshores, que les espectatives condicionen i molt.

Si feim un altre petit parèntesi, contaré que també record, a la ESO, que el profe de anglès, feia exàmens diferents, depenent del nivell de cada alumne.

Aixó es devia a les espectatives que el professor tenia sobre cada un de nosaltres.

I, per últim, el dècim principi psicopedagògic, anomenat REFLEXIONS SOBRE EL PROPI APRENENTATGE I METACOGNICIÓ.

Ens explica les diferents reflexions que podem fer-nos quan hem assolit un coneixement: Què he aprés? Per a què serveix aixó que he aprés? Que he fet mal o bé? Que necessit seguir aprenent? etc.

Preguntes que estarien bé fer per a reflexionar el nostre aprenentatge.

I apareix també el concepte de metacognició i anonem així al coneixement sobre el propi aprenentatge.

Aquestos són els déu principis que hem de tenir en compte quan començem la nostra aventura dins un aula. I jo, personalment, i tenint en compte la meva visió de futura mestra que siré, tindre molt en compte tots aquest principis, ja que considero, que els déu principis són ben importants i a l'hora indispensables, per a que es pugui donar un bon ensenyament.

També m'he plantetjat, ser una mestra de las que aprofita la seva classe per a portar-se als seus alumnes a fer petites excursions properes a l'escola.

Parlant desde la meva experiència, jo he tingut un professor al batxillerat que feia aquest tipo de classes i record i recordaré la motivació amb la que els meus companys i jo anàvem cada dia a les classes d'aquell home.

Un dia agafàvem les bombones del laboratori i anàvem a bucetjar, altre dia anavem a pescar per a completar l'aquari que teniem al laboratori, pot ser un altre dia dedicàvem la classe a agafar diferents tipos de plantes i cadascú explicava la planta que havia agafat etc. O, simplement agafavem els llibres y donàvem el tema fora, al sol i disfrutant de la bella natura.

Pot ser passin els anys i mai oblidaré a aquest professor, a més de disfrutar, apreniem, i ho feiem d'una manera ben diferenta a la resta d'assignatures.

Pero consider que hem de motivar als nostres alumnes, d'una manera o d'una altra, i el més important: intentar que estiguin sempre cómods a classe.

El Rol del mestre.

Com ja hem parlat en publicacions anteriors, l'educació és un element de la societat que, afortunada o desgràciadament (depén de com es miri)va evolucionant amb el pas del temps.

Parlem del Rol del mestre i precisament d'aixó parla l'autor Santos Guerra, on explica que ser professor, no és gens fàcil, que no és gens fàcil fer la feina que pares o tutors no poden o no estan dispostos a fer.Tampoc és gens fàcil, amb tota la pressió que se'ls hi posa, que aconsegueixin treure bons resultats de les seves labors, amb poca informació i, cada vegada més, en unes péssimes condicions (augment d'hores, baixada del salari etc)

També Jaume Carbonell parla del mestre i, en el seu capítol vuit comença diguent que el professor té dos enemics, per una banda l'individualisme,una defensa per a protegir-se de les crítiques, on fins i tot arriven a convertir les aules en finques particulars. I per altra banda, el corporativisme, la anteposició d'interesos d'un col·lectiu docent a uns interessos d'un claustre sencer, per exemple.

Jaume Carbonell també ens  parla de sis models de mestres.

El primer, el model absentista, aquells que pateix adicció al llibre de text i que cerca una màxima comoditat.

El segon, un model especialista, molt centrat en la seva assignatura i sense importar-li més res. El tercer, el model autista, un mestre que pretén allunyar-se de la realitat, refugiant-se en lectures etc. El quart, el model nostàlgic, on la seva tasca consisteix en idealitzar temps passats, i en conscienciar-se de que tot és inútil. I per últim, tenim el model queixa permament, professors que, com el propi nom indica, només tracten de queixar-se de tot el que els envolten. La sala de professors passa a ser el seu lloc preferit per a donar lloc a queixes i protegir-se de l'alumnat.

Encara que Jaume Carbonell mostra desacord amb els models esmentats anteriorments també dona deu atributs als mestres que saben realitzar una mica millor la seva docència:

• Coneixement de l'infància i adolescència. Consisteix en posar-se en la pell de l'alumne i experimentar junt amb ell les noves experiències.
• Relació amorosa i afectiva. Jaume Carbonell afirma que el coneixement ha d'anar unit amb una carga d'emotivitat, i que els mestres han de tenir bones relacions amb els seus alumnes, brindant amor i afectivitat.
• Relació amb la cultura. Els mestres han de tenir consciència del temps i l'espai en el que viuen, han de tenir passió per l'escriptura, per aprendre coses noves cada dia, etc.
• Sabes fer pràctic. Conjunt d'habilitats que saben posar en pràctica. "Cada día es una aventura en la clase".
• Innovació crítica i progressista. Curiositat per conèixer, capaços de transformar el procès d'instrucció en l'aventura de l'educació.
• Compromís polític i social. Ajudar als alumnes més desfavorits a integrar-se plenament en la societat.
• Formació permanent. Estar dispostos a aprendre durant tota la vida, ja que és fonamental per a la docència(molts docents creuen que quan acaben la carrera, mai més han de tornar a estudiar).
• Cooperació i xarxes socials. Ja que l'ensenyament és una activitat solitària i s'ha d'aconseguir vèncer mitjançant la tecnologia la soletat de les aules i dels centres.
• Hi ha raons per a l'esperança. Esperança de que el sistema educatiu evolucioni. Els professors poden arribar a tenir una gran autoritat sobre la vida dels alumnes.

Facem referència també al nou model TPACK.

Com és possible que el mestre es formi en contingut(Content knowledge) i pedagogia(pedagogycal knowledge) per separat? Aquesta qüestió va plantejar-la Shulman al 1896. Per a aquest científic,el bon professorat consistia en aquell que era capaç de fer una síntesi de tots dos. ---> Pedagogical Content Knowledge.

Hem de dir que el sistema espanyol es bassa en aquest rol per formar al professorat.

Però aixó no era suficient. Més endavant, uns investigadors, al 2006, varen dir que no era suficient i que s'havien d'aplicar les tics---> Technological Knowledge(TK)

Aleshores, al s. XXI, disposem d'un model TPACK(Technological Pedagogical Content Knowledge ), un model que a més de formar-se en contingut i pedagogia a la mateixa vegada, s'adapta als avenços tecnològics per desenvolupar la seva docència.

Autora: Melanie Rodríguez.

Baix el meu punt de vista i ara que estic formant-me per arribar a ser mestra, estic cada vegada més convençuda de que aquesta professió no és gens fàcil, i que pot ser cada vegada ho sigui menys.
He de dir que aixó no em lleva les ganes de seguir estudiant la carrera, molt al contrari, cada vegada tinc més ganes de formar-me i arribar a ser una mestra que sàpiga corregir tots aquests errors dels que parlen els grans autors.(Jaume Carbonell, per exemple). Aixó no significa que seré una mestra perfecta, ni molt menys, pero si posaré totes les meves ganes en ser-ho.
No vull que la meva experiència com alumna em serveixi per a realitzar la meva docència, i no en vull per molts motius. Principalment perqué he estat instruïda en una escola tradicional, quasi sense conèixer pràcticament res del constructivisme. El constructivisme, mètode d'ensenyament del qual ja hem parlat prèviament, és on els profes d'avui en dia es deurien de veure reflexats i educar a partir d'aquest als seus alumnes.
Volguem o no, les TICS estàn molt presents a la nostra societat. Si ens plantejàrem viure sense elles, tal vegada sen's faria la vida molt difícil, fins i tot sen's fa un nus la gola si només ho pensam.
I si donem una passa més enllà, i tots els futurs mestres reflexionem sobre quin grau d'importància tindràn les TICS per a la nostra docència, la gran majoria arribariem a la conclusió de que pot ser son quasi imprescindibles, i a la mateixa vegada, ens ajudaran a complementar una educació de molt més alt nivel i molt millor.
Em va agradar molt l'exemple de Jaume Carbonell quan parlava de la importància de les TICS. L'autor deia que gràcies a les TICS, si per exemple feim una classe d'art i concretament estem donant el renaixement, pot ser si no existiren les TICS, hauriem de cargar tots el dies amb mil fotos per a que els alumnes observessin les obres. Ara, és ben diferent, només amb l'adquissició d'un pendrive, un ordinador i pissarra digital, podem mostrar als nostres alumnes mil i una foto si volem només conectant el pendrive a l'ordinador, molt curiós.
Per aixó, les TICS s'han tornat imprescindibles i, a l'hora que tenim coneixement de contiguts i pedagogia a la mateixa vegada, els hem de tenir també a l'hora d'utilitzar les noves tecnologies(TPACK). Aleshores, estic ben d'acord en que el bon mestre és aquell que es troba just al centre, just al total coneixement de tots tres elements.

Autora: Melanie Rodríguez

Escola Tradicional VS Escola Constructivista

Segons la finalitat de l'educació que es vulgui aconseguir, direm que existeixen dos tipus d'escoles.
Per una banda, parlem d'escola tradicional o transmissiva, quan la seva funció és únicament instruïr.
D'altra banda, ens referim a escola constructiva, aquella que té com a finalitat prioritària educar.

Començarem parlant d'escola tradicional, i direm que aquest ensenyament és el que ha estat prioritari durant diverses dècades. La finalitat que s'aconsegueix és únicament instruïr.
L'escola tradicional està sistemàticament organitzada, regida per uns horaris, els quals s'han de respectar màximament. Temps i espai són també dos elements molt sistematitzats: l'espai en aquesta escola està organitzat per aules, on els alumnes seuen individualment, per altra banda, el temps està organtizat de manera que cada hora els alumnes hagin de canviar de rol totalment per poder centrar-se en la següent assignatura. Per tant, el sistema educatiu d'aquesta, és fundamentalment propedèutic o selectiu, és a dir, el mestre es centra només en que els alumnes siguin una tabula rassa i que adoptin els coneixements necessàris que els hi permiteixin passar al curs següent, utilitzant una metodologia en la qual l'únic objectiu del professor és que l'alumne memoritzi tots aquells coneixements que necessitin per aprovar l'exàmen i passar al tema següent.
En aquest tradicionalisme, el mestre és l'únic protagonista, és l'únic que sap i lúnic que imparteix coneixements vertaders, ja que, per altra banda, l'alumne adopta un paper passiu i poc rellevant.
Els recursos que utilitza són unicament els llibres de text, acompanyant-se d'una metodologia sancionadora,ja que l'avaluació d'aquesta escola es basa en exàmens finals, sancionant a aquells alumnes que els suspenguin, obligant-los a fer recuperacions.
Concluïnt aquesta escola direm que la societat, que s'ha vist dins d'aquest ensenyament, ha set una societat industrialitzada i poc avançada.

Per a la nostra fortuna,actualment i esperem que així siga,disposam d'una escola totalment contrària a aquesta: l'escola constructiva.

En aquesta escola  el sistema educatiu, té la tasca d'educar, d'orientar per a la vida, adaptant-se a les capacitats de les persones i a la gran diversitat en la que ens trobem.

L'alumne és el protagonista, el que crea, i crea perqué sap, perqué té coneixements propis, gràcies a la seva experiència. En aquesta escola, el mestre és només un guia, una persona que orienta l'alumne i és responsable del mètode. L'espai i el temps poden ser elements relatius, i es poden adaptar a qualsevol situació, encara que l'espai avui en dia segueix basant-se en l'organització mitjançant aules, però els agrupaments són més flexibles. També són més flexibles els horaris, i es contempla l'opció de fer projectes a partir de metologies globals. Els recursos, no són tant els llibres de text, sinó que s'utilitza el propi medi com a mètode d'ensenyament, aixó provoca una certa motivació cap als alumnes. També s'han introduït en aquesta escola les TICS, i són aquestes les que aconsegueixen un ensenyament més dinàmic.

L'avaluació d'aquesta escola és formativa i contínua i la societat en la que vivim és l'anomenada societat de la informació i la comunicació(Predominància de les TICS).

Tonucci fa referència a aquestes dues escoles i es decanta clarament per l'escola constructivista,refusant l'escola tradicional.

Tonucci, en el capítol 1 parla de l'escola tradicional com una escola en la que la familia tenia un paper important, ja que era aquesta la que ensenyava bases culturals com podien ser l'amor per l'estudi o el costum de l'escriptura, mentre que l'escola s'encarregava únicament d'ensenyar matèries com podien ser matemàtiques o història antiga. 

També assenyala que molts joves, acabaven optant per deixar els estudis sense ser capaços d'aprovar el primer curs, i molts d'aquests s'incorporaven al món laboral.

El nostre autor es mostra convençut de que és el model constructiu el que hem de seguir, es mostra convençut de que és l'alumne el que ha de crear, i de que el mestre només ha de servir de guia. Es mostra convençut de que s'ha de llevar tanta sistematització i adaptar l'educació a la gran diversitat davant de la qual ens trobam.

En el video vist a classe, Tonucci feia referència a una situació que es repeteix contínuament a l'escola tradicional: Tots el dies, quan acaba l'hora d'una assignatura, els alumnes han de canviar el xip el més ràpid possible per a poder centrar-se en l'assignatura que els toca l'hora següent.

És així realment com un nen aprén? És possible que assoleixi tots els continguts donats en una hora sense que existeixi el risc de que els oblidi sense quasi prèviament haver-los entés?

Personalment pens que és casi impossible, i estic totalment volcada en aquest ensenyament constructivista. Des del meu punt de vista, pens que s'hauria de seguir millorant aquesta escola, que encara no és molt nombrosa, desgraciadament. Pero pens que si tots els futurs docents, ens posem d'acord, en que aquesta és la millor manera d'educar els nostres futurs alumnes, es pot aconseguir resultats magnífics i podem fer que aquest                 
constructivisme tiri endavant, i que d'aquests,
 sorgeixin persones perfectament formades i educades.    

 Autor: Aounghus flynn

Autora :Marcela Toro

FINALITATS DE L'EDUCACIÓ

Si cercam a un diccionari la paraula  "educació" ens pot apareixer el següent:

"Ensenyament i doctrina que s'imparteix als nins i als joves". Una definició relativament curta pero que dona en el clau amb alló que és l'educació exactament.
Es tracta d'adoctrinar a una persona (normalment jove) per tal de guiar-lo pel millor camí a fi d'aconseguir que a mesura de que vagi creixent, pugui sol·lucionar-se els problemes que li vagin sortint de la millor manera possible. Més endavant veurem que no només podem trobar un únic significat.

Des del meu punt de vista puc dir que l'educació ha canviat moltíssim en les darreres dècades. Puc afirmar que des de fa molt de temps i fins i tot encara, l'educació es bassa en teoritzar uns coneixements i intentar assimilar-los, sense que aquestos tenguin cap utilitat posats a la pràctica.

Sempre s'ha entés que en l'educació d'un infant ha de col·laborar els pares i a la mateixa vegada l'escola. Però ara ve la qüestió que es planteja en Zabala: "¿Realmente la escuela debe asumir ese papel?"

Zabala dona resposta i afirma que quan es pretén formar al alumnat en totes les seves capacitats, tant l'escola com la familia estàn intervenguent en el mateix objecte d'estudi.

Desde el meu punt de vista, tant escola com familia són imprescindibles a l'hora d'educar i ensenyar coneixements, és a dir, tots dos elements són realment imprescindibles, ja que de cadascun d'ells s'aprenen coses distintes i de marena diferent. Clar està en que els pares tenen el major pes, ja que normalment passen més temps amb els seus fills i son els plenaments responsables d'aquests. També existeix el cas en el que un nin es troba molt abandonat per part dels seus progenitors, ja que avui en dia, tant mare com pare han de treballar dur per poder mantenir la familia. Aleshores, aquest nin dependria molt més de que l'educació que rebès a l'escola sigui bona i adeqüada.

Com he dit abans, podem trobar una segona definició al diccionari que ve a ser la següent: "Instrucció per mitjà de l'acció docent". Que significa instruïr? Doncs instruïr significa comunicar coneixements d'una manera sistemàtica, casi sense fer-li cas a l'aplicació d'aquests coneixements a la pràctica.

Com hem parlat a classe, les finalitats de l'educació poden ser educar i instruïr. I a l'hora d'instruïr coneixements, podem basar-nos en dues finalitats: la propedèutica i la selectiva.

La finalitat propedèutica consisteix en entendre l'educació amb l'objectiu d'aprendre sempre per arribar al nivell següent.

Es dona també una finalitat selectiva quan l'educació consisteix en en instruïr uns coneixements basats en la selecció de l'alumnat, és a dir, selecciono els millors alumnes per a que arribin a la universitat.

Antoni Zabala proposa un ensenyament que no estigui basada en la selecció, sino que compleixi una funció orientativa que faciliti a cada un dels alumnes els mitjans per a que puguin desenvolupar-se segons les seves possibilitats.

En zabala ens planteja la següent afirmació: " Este modo de aprender(instruïr coneixements) provoca una mayor disociación entre teoría y practica, ya que el alumnado se ejercita en memorizar el temario con el fin de exponer los conocimientos adquiridos en una prueba, y no para poder aplicarlos a las distintas situaciones que la vida profesional le va a deparar".

Estic totalment d'acord. De que serveix  aconseguir que l'alumne memoritzi una sèrie de continguts i els "vomiti" a l'exàmen, si pot ser quan surti de l'aula, els oblidarà i mai li serviràn per a la seva vida?

Cal dir també que actualment existeix el terme "competència", vol referir-se a l'aplicació a la pràctica dels coneixements adquirits.

De competències precissament parla Delors, en "La educación encierra un tesoro". Segons aquest escriptor, l'educació es basa en quatre pilars o competències: aprendre a coneixer, aprendre a fer, aprendre a vivir junts(conviure) i aprendre a ser. Ell remarca que aquestes quatre competències bàsiques, queden en un segon plànol per als sistemes educatius, els quals consideren donar-li prioritat a l'adquisició de coneixements. 

Concluïnt, pens que deuriem extreure profit de tot alló que aprenem durant tota la nostra formació i posar-lo en pràctica, no només aprendre aquelles coses que ens faràn possible pasar de curs i arribar a ser un alumne seleccionat o universitari.
Així arribem a la conclusió de que teoria i pràctica han de ser conceptes complementaris i mai contraris.